BACALLÀ AMB MUSSELINA D’ALL I OLI

És una recepta molt senzilla de fer i molt bona.

Ingredients:

Morro de bacallà (250 gr. per persona aproximadament)

Tomàquets

Patates

All i oli

Preparació:

Fregir el bacallà (primer per la part sense pell i després pel costat amb pell) i reservar-lo amb paper du cuina per escórrer l’oli.

Fer un sofregit amb el tomàquet.

Fregir les patates tallades a rodanxes.

Quan tot això està fet, posar-ho en una safata amb:

- El llit de patates i el bacallà al damunt.

- Tirar el sofregit de tomàquet damunt el bacallà i cobrir-lo amb all i oli.

- Posar-ho a gratinar al forn.

SUQUET DE CLOÏSSES AMB PATATES

Ingredients: (4 per.)

1,5 kg. de patates monalisa

1 Kg de cloïsses

2 talls de pernil del país

2 cebes ciselé

Fumet

All, julivert i safrà

Xerès sec

Sal

Preparació:

Saltejar el pernil a trossets en una cassola; reservar. En el mateix oli, sofregir la ceba a foc suau. Afegir les patates, el pernil i el fumet; deixar coure uns 15 minuts. Salar.

Afegir la picada d’all, julivert, safrà i vi blanc.

Afegir les cloïsses, tapar i coure 5 minuts més, que les cloïsses quedin obertes.

Per netejar les cloïsses: deixar-les ben netes amb aigua i sal durant la nit i després posar-les damunt el marbre, separades fins que s’obren una mica i treuen la llengüeta; això vol dir que són bones. Les que no s’obren, podem ajudar-les amb un ganivet. L’objectiu és que no tinguin gens de sorreta fina, ja que donaria mal gust al plat.

Coulant

I, de postres... coulant!

Com diu l'Ester, la meva recepta estrella, de fet, l'únic postres que faig, però està boníssim!!

Copio la recepta per tenir-la a mà per sempre més. I penseu que cada forn és diferent, per tant és normal si el primer cop no us surt desfet com us agradaria, cal trobar-li el truquillo i punt, no té més secret!

INGREDIENTS (x 4 persones, aprox.)

3 ous
100 gr. de sucre
90 gr. de xocolata amarga (jo els acostumo a fer amb lindt del 80%, però hi ha gent q el troba massa fort)
95 gr. de mantega
45 gr. de farina

- Posar la xocolata i la mantega a fondre al bany maria (jo ho faig a saco en un pot, sense parar de remenar, l'Ester al microones...)
- Muntar el sucre i els ous fins a triplicar el volum inicial (cosa que no he aconseguit mai, per mi quan estan ben batuts i amb espumeta ja està)
- Ajuntar les dues barreges (xocolata i mantega + sucre i ous)
- Abocar-hi la farina molt lentament, pq no faci grumolls

- Pintar amb mantega motlles individuals, enfarinar-los i omplir-los fins la meitat o una mica més. (jo sempre ho he fet amb motlles de flam i els omplo més de la meitat, però ahir em va venir al cap que, si no recordo malament, la recepta original deia de fer-ho amb aquells motlles que no tenen cul)

- Enfornar 4-5 min. amb el forn a 220ºC o fins que comenci a obrir-se per sobre una petita esquerda

Menjar calent

Un cop fet es poden congelar i guardar-los per més endavant, queden igual de bons un cop tens el truquillo del forn i sobretot si et recordes de truere'ls a descongelar abans d'enfornar.

Bon profit!

Pizza

Ens han arreglat el forn!!!! (ens ha costat un ull de la cara) i per celebrar-ho vaig decidir fer pizza. Venien amics a sopar i volia provar el forn i també aprendre a fer massa de pizza. El primer recurs va ser, com no, demanar consell a l'Ester i en Luke, que són els màxims experts. Aquí va la recepta que em va enviar l'Ester:

  - 300 g de farina
   - 1 got d'aigua calenta
   - Un quadradet de 20 g de llevat (del fresc)
   - Una culleradeta generosa de sucre
   - Un raig d'oli
   - Sal

S'ha de dir que nosaltres ho fem a ull, però el secret perquè quedi esponjosa és posar-hi tota l'aigua possible que et permeti treballar després la massa (i el sucre!).
No té més.

Però jo no vaig aconseguir trobar llevat fresc, així que en vaig comprar de deshidratat i vaig buscar una altra versió. La pizza que jo vaig fer va ser:

- 450gr. de farina integral
- 8 gr. (un sobre) de llevat deshidratat
- 310ml d'aigua tebia
- 1 1/2 culleradetes de sal
- 1 culleradeta d'oli
- 1 culleradeta de sucre

En primer lloc activem el llevat seguint les instruccions del  sobre. En el meu cas s'havia de posar en 50ml d'aigua a 38º (exactes gràcies al termòmetre per vi del tió) i una culleradeta de sucre. Dissolre-ho tot i deixar-ho entre 10 i 15 minuts, que doblés el seu volum.

A partir d'aquí, ajuntar tots els ingredients i fer una massa. Un cop feta deixar-la resposar durant un parell d'hores i després ja es pot estirar per fer la pizza.

Nosaltres vam fer quatre pizzes que van anar increscendo. Ho vam atribuir al fer d'afinar la massa cada cop més i de posar-hi millors ingredients.

La primera pizza tenia dues parts, en una hi havia tonyina, tomàquets frescos, ceba vermella i arugula. A l'altra roquefort, formatge de cabra i arugula. La segona pizza va ser de verduretes: carxofa, albergínia, pebrot i xampinyons. I la tercera i la quarta de luju, amb pernil del bo i aurugla. Per descomptat totes duien salsa de tomàquet cru a la base i mozzarella a sobre.

Es van acabar tant ràpid que no vaig tenir temps de fer cap foto!

Conill al jaç

El conill és la meva carn preferida, o una d'elles. Aquí a Toronto no s'en veu gaire, i el primer cop que en vaig compar, a st. Lawrence market (un mercat, que tampoc n'hi ha gaires) em vaig espantar tant amb el preu que vaig pensar que seria l'últim. Però al cap de poc vam provar un supermercat nou, i allà tenen conill, iuju! i el millor de tot, el venen per parts i depenent de les parts el preu per quilo varia molt. El més car és la cuixa (tontos, és el pitjor del conill), després va el llom (que compro per en Selim perquè a ell li agraden les carns seques) i finalment, el més bé de preu... les espatlles!!!! que són a parer meu, com us podeu imaginar, la part més suculenta de l'animal.

Pos eso, que tenia conill a la nevera, però no tenia vi blanc (un altre dia parlaré de la desgràcia dels vins de cuinar, del seu preu, vaja) i estavem a menys forces graus, així que em feia un pal sortir que no vegis. Però havia de cuinar el conill o se'm faria malbé. Per tant, vaig començar una de les meves cerques "conill recepta vi negre" i vaig trobar aquesta a la Gastroteca.cat (el link va a la recepta, l'incloc perquè pràcticament la vaig copiar. És fàcil i no necessites pràcticament res. Jo tenia ecara menys del que demana la recepta, així que la vaig adaptar:

- Conill tallat a trossos grossos (l'espatlla, el llom en tres parts, les cotelles en dos o tres parts)
- 4 o 5 grans d'all
- 2 fulles de llorer
- 1 copa de vi negre
- oli
- sal
- pebre
- aigua
- picada d'all i julivert

Enrossim el conill salpebrat en oli juntament amb l'all i les fulles de llorer. Un cop ros hi tirem la copa de vi negre i el deixem reduir una mica. Abaixem el foc, hi afegim una mica d'aigua, tapem la cassola i deixem que es vagi fent a foc lent. Deu minuts abans d'acabar (jo normalment deixo que el conill cogui uns 45 minuts, perquè estigui ben tendre) hi tirem la picada.

Estava boníssim!!! és una gran alternativa al clàssic familiar "conill a la biscaïna" i porta tant poca feina com aquest.

Bacallà amb samfaina

Ahir vaig fer bacallà amb samfaina. Vam trobar un bacallà fresc baratet (al costat n'hi havia un altre de molt car i no entenem el perquè de tanta diferència, ja que a les etiquetes hi deia el mateix: bacallà del pacífic) i a mi m'agrada molt el bacallà amb samfaina.

As usual no n'havia fet mai, així que vaig remenar i finalment vaig fer:

- 2 talls grossos de bacallà
- farina
- 1/2 albergínia petita
- 1/2 carbassó
- 1/2 pebrot vermell
- 1 ceba grossa
- 1 ceba tendra
- 1 llauna de tomàquet sencer
- aigua
- pebre negre
- pebre vermell picant (chili, paprika, com es digui)

Tallem el bacallà a trossos grossos, l'enfarinem i el fregim. Un cop daurat el retirem.

A la mateixa paella hi tirem la ceba tallada en juliana i deixem que es comenci a a coure mentre tallem les altres verdures. Un cop totes tallades les tirem a la paella i deixem que es coguin una mica. Hi afegim el tomàquet i deixem que es faci a foc lent durant, almenys, mitja hora ben bona. Ho salpebrem i hi tirem pebre vermell picant al gust. Si se'ns asseca hi tirem una mica d'aigua

Afegim el bacallà a la samfàina i ho deixem coure tot junt uns 10 minuts.

No sé si és una samfàina gaire ortodòxa, perquè hi havia molt tomàquet i les verdures potser s'haurien d'haver cuit una mica més. A més jo vaig tirar-hi flocs de pebre vermell picant, molt típics a la cuina turca i que van donar un gust força picantó al plat. El cas és que en Selim primer va rondinar (no li agraden les verdures) però va acabar acceptant que era millor del que s'havia esperat. La veritat és que estava molt bo.

Menú d'aniversari

A finals de novembre va ser el meu aniversari i vaig convidar als amics de Toronto a sopar de pica pica. El menú va consistir en:

- Truita de patata i ceba
- Truita de carxofa
- pinxitos de tomaquet xerry i mozarella en oli d'alfàbrega
- tallets de fuet
- pa amb tomaquet i pernil
- taquets de tonyina maçerada en soja, arrebossada en sèsam i fregida
- amanida d'espinacs i maduixes
- xampinyons saltejats
- edamame (són com mongetes tendres que mengen d'aperitiu)
- torradetes amb tomaquet, brie i olivada
- torradetes amb ceba caramelitzada, formatge de cabra, poma i anous
- pinxitos de fruites amb xocolata calenta

No escriuré les receptes perquè la gran majoria són òbvies o es poden desxifrar amb la foto, i si hi ha algun dubte, pregunteu i us explico com vaig fer-ho.

Volia fer aquesta entrada només per recordar la llista de tot el que vaig fer i sobretot per no perdre el link d'on vaig treure la recepta de la ceba caramelitzada, que no havia fet mai i va quedar boníssima (i l'endemà sobre torrades i amb formatge de cabra i rie per esmorzar quasi que millor i tot!). És aquest: http://blogs.cuina.cat/olletadeverdures/2009/12/21/recepta-de-ceba-caramelitzada/

Per si mai desapareix, amb el seu permís (és una manera de parlar, no l'he demanat, però espero que no els faci res) copio la recepta bàsica perquè no la vull perdre. Jo, enlloc de mantega, vaig fer servir oli d'oliva. el motiu? no tenia mantega. Ah! i no vaig seguir cap proporció, tot va ser a ojo piojo.

Recepta de ceba caramelitzada d'olletadeverdures:

• 50 grams de mantega
• 500 grams de cebes (millor si són dolces -pur sentit comú)
• 100 grams de sucre (o al gust, a mi m’agrada amb menys i preferiblement moreno)
• 1 rajolinet d’aigua

L’elaboració és tan simple que gairebé insulta: posem tots els ingredients junts, amb l’únic precaució de posar el rajolinet d’aigua primer. Ho posem a foc lent i ho anem remanant constantment, prestant especial atenció al principi per a que no s’enganxi el sucre al cul. Quan la ceba comença a soltar la seva aigueta, ja ens en podrem desatendre una mica… Ha de quedar d’un marró fosc molt pujat, com de dàtil confitat.

Estofat de bou

Per què necessito escriure les receptes? perquè me n'oblido. L'altre dia vaig fer estofat, a mi no és que em xifli, però en Selim portava dies insisitint quan passavem per davant d'una carnisseria així que vaig dir, per què no? No n'havia fet mai i per tant vaig fer una cerca de diverses receptes i, com sempre, vaig acabar fent una combinació de les que em van semblar millor.
De totes maneres em sembla recordar qu vaig seguir una recepta base, i ara no la trobo!! grgr, així que intentaré, de memòria, recordar el que vaig fer, abans que me n'oblidi del tot.
- 1/2 kg de carn de bou (aquí el tema vedella no es porta, es menja més beef, o sease, bou) gens grassa tallada a daus, especial per fer estofat
- 2 Pastanagues
- 1 Ceba
- 2 carxofes
- Tomàquet?
- all?
- 3 Patates
- 2 fulles de llorer
- romaní... (jo tinc un pot amb herbes "italianes" per carn, que són romaní i farigola picats, és el que vaig tirar-hi
- 1 got de vi negre
- aigua

D'entrada, no recordo quines verdures vaig posar-hi però crec que la llista és correcta, amb l'interrogant del tomàquet i l'all, però hi ha receptes que en porten i altres que no, així que imagino que no farà mal.
Fregim la carn a foc alt en una cassola, que quedi dauradeta per fora, i la retirem.
A la mateixa cassola hi sofregim les verdures, un cop estan dauradetes hi tornem a tirar la carn, i hi fem unes quantes voltes més.
Hi afegim el got de vi negre i aigua bullint que més o menys ho cobreixi tot. Salpebrem, ho tapem i baixem el foc.
Deixem que es vagi fent com a mínim una hora, però penseu que si és bou és més dur que la vedella i necessita més cocció.
Mitja hora abans de treure-ho del foc hi afegim les patates, pelades i tallades a trossos grossos.

Tot i ser el primer estofat de la meva vida va quedar molt bo! Ara algú pot resoldre'm els meus buits de memòria respecte el tomàquet i l'all? gràcies!

Pollastre a la llimona

Que quedi clar, a mi el pit de pollastre no m'agrada, el trobo sec, em costa mastegar-lo. Però resulta que és l'únic que menja en Selim (de pollastre, s'entén), així que, ala! pit de pollastre per un tubo! El que faig és intentar trobar maneres de cuinar-lo que més o menys em convencin. L'última? pollastre a la llimona.

El meu somni és que quedi tendre com el dels xinos, però més sa (que aquella salsa té una pinta d'espessants artificials...) de moment no ho he aconseguit. AIXÒ ÉS UNA DEMANDA DE SUGGERIMENT, COM PUC FER QUE QUEDI SUPER TENDRE? però està força bo, bé, per mi, a en Selim li encanta. I el millor de tot, és molt fàcil de fer.

- 2 pits de pollastre
- 200ml d'aigua
- 50 ml de suc de llimona (el suc d'una llimona i mitja, si fa o no fa)
- 3 cullerades de sucre (nosaltres fem servir sucre moreno)

Talleu els pits de pollastre a daus i els fregiu amb el foc força alt, sobretot al principi perquè quedin doradets per fora (o a gust del consumidor). No us oblideu de salar-los.

Un cop pràcticament cuits, tireu-hi l'aigua i el suc de llimona, deixeu que s'evapori uns minuts amb el foc encara alt.

Afegiu-hi les tres cullerades de sucre, baixeu el foc i deixeu que la salsa s'espasseixi. Requereix paciència, bé, pels meus estàndards.

E voilà! pollo al limón!

Köfte

Les köfte són unes mini hamburgueses o mandonguilles (depèn la forma que els dónis) molt molt típiques a Turquia. Hi ha tantes receptes com famílies, i a Turquí són mooolta gent. Nosaltres comprem un quilo de carn de bou gens greixosa (per tant, doblem la recepta que ara us copiaré) i fem köfte de sobres per congelar.

Es mengen amb arròs blanc i iogurt. Sí sí, iogurt, a algú li pot semblar extrany, però digueu a un turc que el iogurt no es menja amb arròs o carn i veureu com riu. ah! i per molt extrany que sembli, la combinació no està gens malament.

 

Aquesta és la recepta d'en Selim, traduïda per ell mateix al català, que té molt mèrit si tenim en compte que quan va escriure-la no entenia ni una paraula!

La recepta de köfte d’en selim

½ kg de carn picada

1 cullereta de sal

1 cullereta de pebre negre

4 trossos de julivert

7.5 llesques de pa

1 ceba de mida mitjana

½ cullereta de pebre vermell (picant)

2 grans d’all

Picar la ceba, el julivert i l’all. Mullar i escórrer el pa. Posar tots els ingredients en un bol. barrejar tots els ingredients amb les mans fins que sigui una massa homogenia. Fer boles petites i aplanar-les. Fregir-les amb molt poc oli d’oliva.

Bon profit!!!

Arròs blanc

A Turquia cuinen l'arròs com a la majoria de països que mengen arròs a punta pala, amb l'aigua justa. A més, ells el fregeixen lleugerament i, si no m'equivoco, hi posen algun tomàquet, o ceba, o pebrot, per donar-hi més gust. Però a casa anem per feina, versió ràpida de l'arròs blanc turc, 15 minuts i a taula.

- 1 got d'arròs tipus bomba (el nostre el portem de Turquia, però l'aspecte és bomba) si voleu ser precisos, el nostre arros es 'Baldo' .
- 1 i 1/2 got d'aigua
- Un raig d'oli

En el pot on bullireu l'arròs (que sigui dels que no enganxen el menjar) hi escalfeu l'oli.

Mentrestant poseu l'arròs en un bol i el netegeu diverses vegades, jo li acostumo a canviar l'aigua unes cinc vegades. (nota: aquí el que cal fer és posar l'arròs en remull unes hores abans de coure'l i canviar l'aigua algun cop, però qui es recorda de fer-ho abans de l'hora de menjar? nosaltres mai, per això fem versió express).

Un cop net del midó el tireu al pot i aneu remenant perquè es fregeixi una miqueta.

Mentrestant porteu l'aigua a bullir (ideal els bullidors d'aigua elèctrics).

Quan l'arròs comença a quedar fregit (veureu que se separa dels altres grans, en tot cas, no el fregiu més de 3 o 4 minuts) li tireu l'aigua.

Hi afegiu sal i pebre negre, ho remeneu i el tapeu, posant paper de cuina sota la tapa del pot.

Queda cuit en uns deu minuts, suposo que pot variar en funció del tipus d'arròs, però en tot cas un cop l'arròs s'ha menjat tota l'aigua.

Nota: a nosaltres ens agrada que el cul quedi una mica torradet, que no cremat. Això ho he aconseguit tirant l'arròs un cop l'oli és ben calent.

Un altre blog?

Jo no serveixo per portar un diari, va quedar clarament demostrat en el meu intentn de l'hivern passat. Per tant, que ningú esperi un nou blog.

Però a casa tenim un problema, hem decidit que volem apliar el nostre menú provar nous plats. Perfecte, diem, ens agradaria cuinar... busquem per internet, comparem receptes, i generalment acabem fent una barreja entre una i altra i creant la nostra propia via. Normalment els plats tenen èxit, però massa sovint oblidem els detalls de la recepta, més endavant aparquem la memòria del plat, i finalment acabem per tornar a la ronda de menú de sempre.

Per això existeixen les llibretes per receptes, oi? Doncs més o menys això és el que vull fer, tenir un lloc on apuntar el que cuinem per no oblidar què hem fet i com. I, ja de passada, fem-ho modern, total, no vindrà d'uns minuts extres a l'ordinador, i a més així ho pot veure tothom que hi estigui interessat.

Per mi, aquest blog té 3 objectius principals:

1. La ja descrita funció de receptari particular

2. Que el pare, com a gurú de la gastronomia familiar; la mare, com experta en receptes mítiques de la família; i aquells que ho vulguin donin els seus suggeriments, tant per millorar receptes com per fer-ne de noves (pare, et passo la contrasenya, així que penja receptes!)

3. Que tots aquells que ho vulguin puguin treure una versió més de les mils que corren per internet de receptes. A mi em va bé triar i remenar, si algú en treu profit, fantàstic!

Pels que us pregunteu pel nom del blog, molt senzill. Som una catalana i un turc vivint a Toronto, les nostre influències culinàries són diverses, però marcadament mediterrànies. A casa anem agafant d'aquí i d'allà.

Bon profit! Afiyet Olsun!

Una nota final: en principi aquest blog serà en català, però jo intentaré que en Selim també hi afegeixi les receptes que cuina ell, per tant no us extranyeu si hi trobeu entrades en anglès o turc.